lunes, 23 de febrero de 2009

Pareix que va ser ahir

Tal dia com hui fa 28 anys estava jo complint amb el servici militar en un quarter de Sevilla (s'anomenava Agrupación Logística o algo aixína). Durant els matins no teníem possibilitat de veure la televisió ni d'escoltar la ràdio, llevat d'excepcions. En aquella època estàvem massa familiaritzats amb els brutals atemptats de la banda terrorista ETA com per a intuir que poguera succeir qualsevol altra cosa que justificara el sobtat moviment de vehicles que arribaven al quarter carregats de caps d'alta graduació.

No estic segur el que feia eixe dia, però el cas és que no em vaig assabentar de res fins que els meus companys van posar la Tele. Vaig escoltar un certa rebombori i vaig acudir immediatament a veure les imatges. Enfront de l'aparell de televisió es va formar ràpidament un circule de reclutes i caps intermedis que assistíem, entre curiosos i espantats, a la retransmissió de la notícia.

Recorde perfectament que un dels reclutes allí presents era un canari prou major que nosaltres, perquè havia anat demanant pròrrogues per motiu dels seus estudis i va haver de fer la mili a l'acabar-los. Era de tendències clarament dretanes (ultradretans, diria jo). De sobte, va començar a alçar la veu i amb un toque clarament desafiador va proferir frases com "Ya era hora coño!", "Olé tus cojones!" i semblants, fent apologia del colpisme.

Em vaig quedar mirant un Brigada que hi havia junt amb ell, i després a un Sergent que estava en el grup, perquè una de les coses que estava terminantment prohibit fer en un quarter era parlar de política i menys encara fer gala de cap tipus d'ideologia o exhibir símbols partidistes; així que estava segur que procedirien a detindre immediatament a l'exaltat.

Per a la meua sorpresa, ambdós suboficials es van fer els suecs i van abandonar el local de la companyia sense ni tan sols amonestar el fanàtic canari. En aquell moment em vaig adonar que el que estava passant era gros, molt gros, perquè els que estaven en l'obligació de defendre l'orde constitucional van fer "pantaloná" (a excepció del gest de Gutiérrez Mellado forcejant amb Tejero).

Eixa nit van començar a arribar a la companyia reclutes que no coneixíem de res. Venien amb el cabell llarg, no sabien formar (alguns ni tan sols sabien posar-se bé el trage). Resulta que eren els "recomanats" (enchufados), és a dir, els nebots de Generals, o fills de Coronels, o altres privilegiats que havent d'estar complint el servici militar, ho feien en sa casa, sense aparéixer pel quarter per a res. Va ocórrer que davant d'una contingència alarmant com la de l'intent de colp d'Estat, es va haver de cridar a tots, fóra qual fóra el seu rang. Jo ho vaig passar malament, però aquells ho van passar pitjor, perquè a la por que sentíem tots se li unia la vergonya.

Tinc molts més records minuciosos d'aquelles hores, d'eixos dies, de la gent que m'acompanyava i del que comentàvem. I conte tot açò perquè desig ferventment que cap de les meues filles cride un dia a la casa de la memòria, en la que encara es refugia la més abjecta i execrable història d'este país que alguns enyoren i veneren, per a trobar una altra cosa que llibertat i justícia social.

Eixa nit va ser una de les pitjors que recorde de la meua vida. Ens vam gitar completament vestits i proveïts (dos carregadors, casc, cantimplora i CETME), ens van fer formar mitja dotzena de vegades, els camions van estar al ralentí tota la nit, estàvem pegats als transistors escoltant les notícies, .... Però al matí següent l'assumpte es va resoldre com ja sabem i tot va quedar en un esglai.

Al feixista canari ningú li va dir res. I ara fins a ens fa gràcia ...


8 comentarios:

Libertad Martínez dijo...

Jose V., ese día era el cumpleaños de mi madre, cumplía ella 35 años.
Acabábamos de llegar a casa, mi madre andaba, como siempre, con sus líos, reuniones del partido, de la asociación de padre, y entonces sonó el teléfono, era mi padre, le dijo que se fuera a casa de mis tios, porque los fachas en barcelona estaban saliendo a la calle, que él se quedaba en el comité central del partido.
En fin toda una noche terrible, donde mi madre volvía verse como hacía poco tiempo.
Claro que vivirlo como tu, dentro de un cuartel y rodeado de todos ellos, debió ser la leche.

Santi dijo...

Creo que muchos de nosotros podemos contar anécdotas de ese día. Yo recuerdo que mi padre tampoco apareció por casa en toda la noche, y mi madre estaba muy angustiada por los acontecimientos, aunque intentando disimular para que sus hijos no se apercibieran de la gravedad de la situación.

Ahora pienso que las posibilidades de triunfo de la algarada eran mínimas, creo también que Suarez estaba enterado y dejó hacer porque estaba seguro del fracaso del golpe y de lo fortalecida que saldría la Democracia de un fracaso así. Claro que es mi humilde opinión, ahora cualquiera le pregunta al hombre.

Anónimo dijo...

Nunca sabremos la verdad de lo que pasó aquel día, de la gente que estaba implicada, de lo que el Rey dijo o dejó de decir en un momento dado, de tantas y tantas mentiras y medias verdades que dijeron los políticos, ...

Contreras dijo...

Mi 23 F fue tan intenso que el recuerdo de aquella noche no se borrará nunca. Estaba de guardia en el Centro de Instrucción de Reclutamiento Número 1, en Colmenar Viejo, con un oficial tan atónito y preocupado como yo y el retén libre -yo era cabo primero- encargado de ir escuchando la radio, ver la tele y contarme paso a paso lo que estaba ocurriendo. Esa noche algunos quisieron entrar en el acuartelamiento, sede operativa de los GOES (Grupos de Operaciones Especiales), al mando del coronel Eduardo Gómez Acebo-Rodil. Pero no pudieron acceder, estaba prohibido. Y eso fue responsabilidad mia en la guardia. Era época de incorporación de reclutas y las noticias que dejaban en el exterior aquella tarde eran negras, de involución. Más de uno me pidió volver "afuera", darles por no presentados, y traté de convencerles de que como allí no iban a estar en ningún sitio "dadas las circunstancias". No sé que fue peor...

De noche, desde las garitas me llegaban reportes de los soldados de guardia, asustados, creían ver sombras amenazantes, todos estábamos muy estresados. Yo pegado al transistor, escuchando la SER. Y no podíamos llamar a la familia, las comunicaciones telefónicas quedaron prohibidas.

Mathilde dijo...

Recuerdo que en aquella ocupaba un cargo en el sindicato y recibí la llamada de un compañero alarmado por lo que estaba ocurriendo. Me encargó coger todas las fichas de los afiliados y ponerme a salvo donde nadie pudiera encontrarme. Aterrorizada, cogí una caja de cartón con la documentación más importante, cargué toda la comida que tenía en la nevera y me marché a una casa de campo que mi familia tenía en un pueblo de la sierra de Aitana. Allí, sin luz, sin tele, sin teléfono, y con un miedo atroz de salir, permanecí 48 horas. Al final, me decidí a salir y hablar con una persona, que me ofreció su casa para llamar por teléfono y entonces supe que todo había terminado y pude volver. Nunca he pasado tanto miedo como entonces.

Anónimo dijo...

Lo que tejero y compañía quería quitarnos es lo que ahora tenemos,la libertad de poder expresar nuestro pensamiento abiertamente y públicamente sin temor a represalias aunque siguen habiendo defectos en esta democracia como por ejemplo aquellos que haciendo uso del poder que les hemos dados con nuestros votos para representar nos, se dedican a enriquecerse sin escrúpulos ninguno y a robar las arcas de los organismos donde se encuentran.

Vicent dijo...

La vesprada del 23 de febrer de 1981 jo estava en ma casa, amb la meua iaia. Estàvem esperant l'arribada dels meus pares i del meu germà menut, que havien anat al metge. Quan van arribar, res més obrir la porta d'entrada a casa, ma mare, molt espantada i molt nerviosa, ens va dir que segons venien en el cotxe, havien escoltat per la ràdio que s'havia produït un colp d'estat en el Congrés.

Vam sopar en la cuina de casa. Mon pare i els meus germans pareixien indiferents, ma mare i la meua iaia veien l'arribada d'una altra Guerra Civil i jo em trobava en la mateixa línia de les dones de la casa, però amb l'esperança que esta vegada triomfaren les forces democràtiques.

Vaig sopar massa ràpid, tenia molta pressa per veure la televisió i poder tindre notícies sobre l'esdeveniment, si és que hi havia alguna notícia. Per la televisió s'emetia un magazín de l'època. En els rogles que es van fer en l'edifici on vivia llavors, la resta de veïnes i veïns deien que les tropes colpistes havien ocupat la seu de RTVE i que, per això, no donarien cap notícia.

Al voltant de les deu de la nit, es va emetre un avanç informatiu, on la locutora, massa nerviosa, va contar l'esdeveniment i llavors, van connectar amb València, on les imatges que es mostraven, feien témer el pitjor, ja que tots els tancs, ocupaven els carrers de la ciutat.

L'endemà en classe hi havia una certa tensió i jo vaig estar més pendent del que poguera estar passant en el Congrés que de les lliçons de torn. Fins que un dels professors ens va donar la notícia a altres alumnes i a mi que Tejero s'havia rendit, donant fi a este malson i a esta incertesa que s'havia produït la vesprada anterior.

En aquelles hores tan tenses i tan incertes, jo vaig viure la meua primera lliçó d'història.

Antimonárquico dijo...

El 23-F fue, desde su arranque a su fin, una caricatura de pronunciamiento militar condenado a muerte por no contar con las simpatías de los Estados Unidos. Por si esto no resultaba claro, sólo un año después del 23-F, la Academia de Hollywood concedía el primer oscar del cine español a "Volver a Empezar", película mediocre de revelador título, astutamente concebida por José Luis Garci como una loa a la reconciliación nacional de la democracia "juancarlista" y al papel de Estados Unidos como guardián de la libertad: recuerden, un exiliado de la República, por supuesto, acogido en EE UU, que obtenía el Nobel y regresaba a su Gijón natal a ritmo de Cole Porter ¡Si hasta el Rey aparecía en una llamada telefónica al protagonista!

Related Posts with Thumbnails

Blog Rank

Twingly BlogRank

Contador de visitantes

Lo último publicado en blogs ibenses

È